L’ESTRAFET
Narrador: Ens trobem a la vila marinera de l’Escala. A trenc d’aubada a sota de la casa del Gavià, ben aprop de la Platja del poble, s’hi troben en Llagueta, en Tomeu, en Vori, la Llúcia i la Merceneta.
Ells han adobat els ormeigs de pesca i esperen el patró amb els peus arran de llongada, mentrestant les dones estan remendant les xarxes.
Les barques, amb tots els seus arreus, estan a punt. L’aigua blava amb la seva calma, només arrissada per l’oreig fresquívol d’un garbí, que bufa amb llarguesa sota el cel blau, convida a fer-se a la mar.
1.- LA MAR EN CALMA
Merceneta: Rebatua de Titoina !. En bona refè que per fer-nos contents a tots, ens havien de deixar quedar a terra, avui. És festa…
Pescadors: Àpala home !
Titoina: Festa, festa ! Veus aquí la vostra taleia, mal rellamp ! Bé prou que en fem, quan la maleïda tramuntana apunta el nas pel coll del Perthús.
Merceneta: Per xò mateix, home. No li vindrà pas la pobresa per un dia més o menys de festa. I justament avui que hi ha ballades a plaça.
Pescador: Ui ! Ja’m sembla que els hi cargolo.
Titoina: Escolta Merceneta, què té en Vori que està mal-humorat ?
Merceneta: L’Estrafet.
Titoina: Que n’hi ha fet alguna ?
Merceneta: Diu que li ha robat les espardenyes noves que tenia a la barca i l’altre dia diu que li va robar el mocador de seda que es posava al coll els dies de festa.
Titoina: Per què no li clava una tunda ?
Merceneta: Ja ha dit que quan l’atrapi…
Titoina: És un mal intencionat, l’Estrafet; fins crec que seria capaç de matar a un home.
Merceneta: Ui !, sí, fa una basarda.
Titoina: Tant com la faci per aquí, no hi haurà pau i repòs en el poble. Allà on fa estada aquesta mena de rebuig…
Merceneta: Mira, la Cristineta.
Cristineta: Pare !
Titoina: Hola noia !
Cristineta: Ja teniu l’esmorzar fet ?
Titoina: Ai, vatua ! Tens raó, Cristineta. Aquí garlant amb aquessos, me’n havia distret. Ja vinc. Àpala ! Vosaltres també aneu per la teca, i no us torbeu massa, eh ?
Pescadors: No tingueu por, home.
Merceneta: Hi seràs tu a les ballades ?
Cristineta: No hi faré pas falta.
Merceneta: T’hi esperem, doncs. Fins després Cristineta.
Cristineta: Fins a més veure. Aquest d’en Vori és un pesat. Sempre m’està atormentant. Jo, ja li dic, que faci la seva via. Que jo sóc jove encara, i el meu cor enjogaçat vol córrer lliurament d’un indret a l’altre. Jo no sé mentir. Els meus llavis no s’han embrutat mai amb la lletgesa d’una mentida, i aquesta seria la primera vegada que ho farien. Per què donar-li una esperança ? Per què fingir el que no hi ha en el meu cor ?
Vull que em deixi tranquil.la. És un pocavergonya ! Quan treu el seu geni és com si sentís tamborinada i comença a despotricar en contra de l’Estrafet. Aquest, és un noi que ha arribat al poble. Li diuen així perquè és esguerrat, geperut, guenyo i va coix. A més a més, porta la roba bruta i estripada.
Tots es mofen d’ell, li diuen de tot. Des de bord de moreria fins a carn de diable.
ESTRAFET: Mar de llamp, mar de rellamp ! Xalocs i temporals ! Maliatsiga !
Un rosegó. Un rosegó de pa. Ma !… que’s sec … Però, quan no n’hi ha d’altre,… mira.
Remaleïts ! Més que remaleïts ! M’han clavat una pedrada aquí al genoll. Fins m’han fet sang. M’han fet sang ! Mal com una esbotzada ben regrossa els engoleixi a tots !
Ves que els hi he fet jo, pobre de mi…
L’Estrafet ! L’Estrafet ! Tots em llencen. Tothom m’aparta de vora seu, com si fos un gos rabiós; com si fos quelcom que empesta. Els petits m’empaiten a cops de pedra i els grans em fan correr a cosses i trompades. L’Estrafet, bramoleu, i apa ! …
Mal rellamp els fongui a tots !
Que’s dur, maliatsiga, i que costa de rosegar.
Però que’s guardin; que’s guardin ! Em tracten com un gos, i… mecatxo ! Mossegaré, mal rellamp ! Mossegaré, ho ben rejuro !
Pescador: Mira l’Estrafet; ja ronda per aquí.
Tots: Estrafet ! Estrafet !
Estrafet: Deixeu-me ! Deixeu-me !
Pescador: Què busques per aquests vols, aucellot de mal temps ?
Estrafet: Res, Tomeu, passava…
Pescador: Ronques, au. Toca pirandó !
Estrafet: Ja me’n vaig, ja me’n vaig !
Pescador: No, Que no se’n vagi. Que en canti una de primer.
Tots: Si, sí, canten una Estrafet.
Estrafet: No ! No ! Deixeu-me ! No vull cantar !
Tots: Vinga ! Vinga !
Estrafet: Us dic que no, mal rellamp !
Pescador: Ui ! Ui ! Quin geniot, l’Estrafet. Ja, ja, ja…
Estrafet: Males bèsties ! Més que males bèsties !
2.- MIREU-LO, MIREU-LO
Pescadors: Tens la llengua massa bruta. Com renega el maleït.
Estrafet: Doncs per què m’atormenteu ? Quin mal vos faig jo, mala grapada se us emporti a tots plegats ! Faig la meva via, jo, vaig a la meva. Deixeu-me !
Pescador: Que no sentiu les agalles que gasta ? Aviat será l’amo de la platja i de tot el poble, aquest bordiçot. Ja t’arreglaria jo, com hi ha remon.
Tots: Això, això !
Estrafet: Qui ? Vosaltres ? Muuuuuu !!! Mar de llamp ! Mar de rellamp !
Què vols, Vori ? No em maltractis que jo a tu no t’he fet pas cap mal. Deixe’m, que jo, no som pas tocat res, creu-me. Jo no agafo pas res a ningú, me’n guardaria pla bé. No em toquis ! Que m’has fet mal ! Que m’has fet mal, Vori. Que m’has fet mal i et mossegaré ! Et mossegaré, creu-me Vori ! Que poc me coneixes !
Pescadors: Deixe’l Vori ! Sí, sí, aparta-te’n ! Fuig Vori ! Ves !. Deixe’l !
Estrafet: Que tinc una pedra. Guaita ! Tinc una pedra i… No t’acostis ! Vori, no t’acostis ! Mar de llamp ! Mar de rellamp ! Que et faré mal !
Pescadors: Aparta’t Vori, és boig ! És boig, és boig ! Anem, Vori, anem !
Estrafet: Au !. Cobards més que cobards ! Que tinc una pedra. Mal com la mar no se us engoleix a tots !
Titoina: Què és aquest avalot ?
Cristineta: Què passa ? Estrafet ! Llença la pedra !
Estrafet: Té. Que jo no els hi feia pas res. Que m’han buscat el cos.
Cristineta: Me’n voldria donar vergonya d’esser com sou. Que sembla que tingueu el cor ressec, com les algues que la mar llença a la platja.
Titoina: Nena !
Cristineta: Sí, pare, sí, que jo no ho puc veure això, sabeu ? Que no sé com sou fets, vosaltres, que no us commou cap desgràcia. Mireu-lo, mireu-lo com plora el miserable !
Titoina: El plor del llop.
Cristineta: No és el plor del llop, no, que és el plorar del pobre desvalgut que’s veu aborrert i maltractat per tots vosaltres, que no sabeu ni haveu volgut sapiguer mai el que és tenir compassió.
Titoina: Vaja, Cristineta, prou !
Cristineta: Pels que teniu l’ànima mesquina i dolenta, com aquests, vos plau poguer-vos mofar de les misèries de la vida. Cruels, més que cruels ! Què us ha fet ell, per martiritzar-lo com feu cada dia ? Per què li negueu el tall de pa que’s dona a un gos famolenc ?
Pescadors: Fora, fora ! És un lladre !
Titoina: Vaja ! Prou n’hi ha ! Au ! Anem cap a la barca que acabarem d’enllestir el que ens falta per fer-nos a la mar. I vosaltres també a la vostra taleia. I fora discussions i romansos, mala reïra ! Adeu Cristineta.
Cristineta: Adeu, pare.
CRISTINETA: Vaja, minyó, Estrafet; au, no ploris més. Aixugat els ulls i ves a donar un tomb, pobriçó.
ESTRAFET: Ai, sí; ja hi vaig, Cristineta, ja hi vaig.
I, mira, saps ?... jo no sé pas com se diu tot això que jo sento aquí per tu… però… però si et toquen, Cristineta… si et fan algún mal… et ben rejuro que els vado el cap d’un cop de pedra.
CRISTINETA: No tinguis por, Estrafet.
ESTRAFET: És que potser sí que tenen raó, que de vegades hi penso que dec ser una mena de bestiola diferent de tots vosaltres. Que a voltes, quan em sento els cops de roc de la mainada i les trompades dels grans, creu-me, que em vénen més ganes de fer mal… de mossegar… !
Però, veus ? Amb tu, mai… amb tu… al revés… Que’m recordo pla bé d’aquell bocí de pa i aquella ambosta de figues que’m vas donar aquell dia, quan ja en feia tres que no havia tastat res.
Els altres, a cosses se’m treien del devant;
tu, no, veus ? tu, no ¡ I jo me’n recordo pla bé de tot això.
CRISTINETA: Pobre infeliç. Vaja, no hi pensis més.
ESTRAFET: No, si no és pas que hi pensi, saps ? Però, quan et veig a tu, tan diferent d’aquests altres… i quan me mires amb aquests ulls tan dolços… i m’amanyagues amb les teves mans tan fines… doncs que… mira, que em sento una cosa aquí… aquí al cap, saps ?... que em fa recordar… així… de molt lluny… de lluny de tots dels temps… en la fosca…
CRISTINETA: Què ? Què vols dir, Estrafet ?
ESTRAFET: No és res, no és res !
Si no que, mira, saps ? Em sembla recordar-me d’uns altres ulls molt iguals als teus; d’uns ulls tristos, tristois que’m miraven, com em mires tu… així, molt dolçament… i d’uns braços flonjos que em gronxaven… i d’unes mans com les teves que m’acaronaven i d’uns llavis que’m feien petons… i me’n recordo que jo somiava… somiava coses boniques, molt bonicoies.
CRISTINETA: Sí, sí, conta, Estrafet, conta.
ESTRAFET: Ja està acabat, veus ?
Sinó que tot això, jo ho veig fosc, molt fosc. I és que tot plegat devia ser un somni.
CRISTINETA: No, desgraciat, no; que no ho devia ser pas un somni ! Que aquells ulls que’t miraven tristois i aquells braços que’t gronxaven dolçament i aquells llavis que’t besaven amb amor, devien ser els de la teva mare, de la teva pobreta mare, que tu també en tenies de mare, encara que aquells brètols es pensin que no.
ESTRAFET: La mare ! La mare ?
CRISTINETA: Sí, sí !; la teva mare, que et devia estimar força.
ESTRAFET: La mare !. La mare ? Sí, sí, la mare !
Que és bonic aquest nom. I que hermós deu ser dir-ho i que ella et sentí. La mare !
CRISTINETA: Que si n’és de bonic, Estrafet ? Ah. No ho saps pas el que ho és.
ESTRAFET: Quin goig, quina alegría, si jo pogués dir-li a ella mateixa, com ho dic ara aquí. Mare ! Mareta meva !
CRISTINETA: Vaja, no ploris. Em sap greu d’haver-te fet plorar.
ESTRAFET: Oh, no, no !; no tinguis por; que no em dol pas de plorar aixís;
que n’estic content, molt content de que m’hagis fet plorar, parlant-me d’aquesta mena de nom tan i tan bonicoi.
Que aquestes de llàgrimes no em fan pas escoissor a dintre, com les d’ara fa poc. T’ho ben rejuro, Cristineta !
CRISTINETA: Quina llàstima que em fas ! Té, Estrafet, per la teva mare.
ESTRAFET: Oh ! Cristineta !
CRISTINETA: I ara, adeu !
ESTRAFET: No te’n vagis !
CRISTINETA: Tinc feina: adeu, Estrafet.
ESTRAFET: Adeu, adeu, Cristineta.
La mare. La mareta meva !
Ah ! El pa. El mos de pa. Mengem-se’l.
Sí, sí !, que ho devien ser aquells ulls i aquells braços i aquells llavis, els de la meva mare.
Que’s sec ! No’s pot menjar. Té.
La mare ! Si ara fos aquí, com le l’estimaria. I que no seria pas allavores, l’Estrafet. No que no ho seria !
3.- MARE, MARETA MEVA
Narrador: En Vori, assegut a una barqueta de fusta, canta. La Llúcia, Merceneta, Tomeu, Llagueta i els pescadors, coregen la tornada.
4.- PESCADOR, BON PESCADOR
Pescadors: Molt bé, vori, molt bé !
Merceneta: Dimontri de xicot, com sap empescar-se-les. I amb aquella gràcia que les hi engega. Torna-hi, Vori, torna-hi !
Pescadors: Sí, sí, una altra !
Pescador: No, no ! Protesto !
Merceneta: Què dius ? Que no vols ? Que tens por que amb les seves cantúries engresqui la Llúcia ?
Pescadors: Ja, ja, ja…
Merceneta: Bé, bé, no en tinguis cap mica de por que te la prengui. En Vori pica més alt. Encara que ell no ho reconeixi. Està enamorat de la Cristineta però aquesta no li fa cas, no es deixa “ensibornar”.
Titoina: Mal rellamp de jovenalla ! Encara no n’hi ha prou de cantúries, gresca i rialles ? Més valdría que en comptes de fer correr tan la llengua, fes-ho amar més depressa les mans.
Merceneta: Ja treballem.
Titoina: Camàndules ! Que no més tresqueu, quan vos tinc l’ull a sobre. Que ja us dic jo que si no escridacés tan com ho faig, estaría ben galdós amb tots vosaltres. Més li valdría a la xicota que tingués la pensada d’enredar-se amb un aixelebrat de vosaltres, que primerament anés a capbusar-se, daltabaix del penyal de Miradors. Més li valdría.
Merceneta: Quines recomanacions !
Titoina: Que et penses, Vori, que jo sóc com vosaltres que no més penseu en divertir-vos ? en tinc d’altres de cabòries.
Merceneta: Sí, però baja ! Qui pogués plorar amb els vostres ulls.
Titoina: Veusaquí el que teniu, vosaltres. Qui pogués plorar amb els vostres ulls. Que et penses que tot són ganàncies, minyona ? Mira, fa una quinzena que vaig perdre dues peces de sardinals, i amb el xarbot de la semana passada, quaranta i pico de sepieres se’n van anar al diable. Ja ho veus. Totes les que tenia, quaranta i pico a la punta de les Planasses.
Merceneta: Titoina !
Titoina: Què vols ?
Merceneta: On teniu la Cristineta ? Fa qui sap els dies que no l’havem vista.
Titoina: Per què l’has de menester a la noia ?
Merceneta: Oh, per res, jo us ho preguntava, perquè sembla que haguem renyit.
Titoina: La Cristineta, la Cristineta ! No sé pas que en pensi jo d’aquesta mossa.
Merceneta: Que no està bona ?
Titoina: Bona, si, si que ho està, però…
Merceneta: Però, què ?
Titoina: No ho sé. Em fa estar amb unes angúnies.
Merceneta: Què té ? Que li passa ?
Titoina: Ni jo mateix puc explicar-m’ho. Veureu… Us recordeu del dia aquell que en Vori va tenir aquelles raons amb l’Estrafet, aquí mateix ?
Merceneta: Sí, per què ?
Titoina: Doncs que, quan tots vam anar-no-se’n, ella es va quedar aquí més estona, enraonant amb el bort maleït. I ja al vespre mateix, al tornar jo a casa, la vaig trovar tota trasmudada.
Merceneta: Si que és estrany.
Titoina: Vol estar sempre sola, no riu mai, ans al contrari, els seus ulls sempre llagrimegen. Pobra filla !
Merceneta: I voleu dir que ?
Titoina: Sí, que per mi, tot és obra d’aquell pillastre que li ha posat els mals esperits al cos.
Merceneta: Oh !
Titoina: Però que es guardi, mala negada. Que si la meva filla no guareix, amb aquestes mans li faré treure un pam de llengua enfora.
Merceneta: Que creieu, vos, Titoina, amb això dels mals esperits i de l’art d’encantament ?
Titoina: Si hi crec, dius minyona ? Com en el sol que ens enllumena cada dia. N’he vistes moltes de persones. Quan navegava, que en patien d’aquest mal. Oh !, talment haurieu dit que eren bojos. Quin sofrir més desesperat, el seu.
Merceneta: Jo, que voleu que us digui. Em sembla que tot això, són camàndules.
Titoina: El que ?
Merceneta: Tot això de les bruixes i els mals esperits…
Titoina: Què saps tu, incrédula.
Merceneta: Ja veureu, Titoina, cada un segons com se les calça i en quan a l’Estrafet…
Titoina: Que de l’Estrafet, què ?
Merceneta: Doncs que tots plegats ens hi havem portat d’allò més malament, i que ja tenia força raó la Cristineta, el dia aquell, quan ens va dir tot allò, de que no teníem cor, i no sé quantes coses més. Perquè veiam, què ha fet, l’Estrafet ? Recordeu-se de les espardenyes i del mocador de seda d’en Vori, tots estàvem d’allò més convençuts que havia sigut ell qui ho havia robat, i després va resultar que el que ho portava, era el perdut d’en Ton Rabassa. I, baja ! Que per mi l’Estrafet, ni és cap lladre, ni bruixot, ni dona els mals esperits a ningú, i solament és un desgraciat que ha patit molta gana i ha passat molta miseria, veusoaquí !
Titoina: Ca ! Romansos ! Per mi, l’Estrafet…
Merceneta: Xist ! La Cristineta !
Titoina: Noia !
Cristineta: Pare !
Titoina: On vas ?
Cristineta: Fins a la platja. Ja torno desseguida.
Merceneta: Pobre Cristineta. Ja és de ben doldre, ja. Escolteu Titoina, aquests ormeigs ja estan remendats. On voleu que els portem ?
Titoina: Porteu-los a la barca i vosaltres mateixos desseu-ho tot.
Pescadors: Apa, som-hi, minyons !
Tots: Som-hi !
5.- LES BARQUETES
CRISTINETA: Escolta home, escolta !
ESTRAFET: Deixe’m !, Cristineta, deixe’m !. Vull estar sol, sempre ben sol.
CRISTINETA: Però perquè ? T’he fet algún mal per ventura ?
ESTRAFET: No… no… cap...
CRISTINETA: I doncs, perquè fuges de mi i t’amagues ? No’t tinc dit que sempre que tinguis gana vinguis a casa que hi trobaràs menjar ? Perquè no has vingut, Estrafet ? Per què, digues .
ESTRAFET: Tant me fa, Cristineta, tant me fa.
CRISTINETA: Com que tant te fa ? De què vius doncs ?
ESTRAFET: Oh ! No en necessito pas jo ara de menjar, em pots ben creure. D’ençà del dia aquell, t’enrecordes, Cristineta ? del dia que em parlares de la meva pobreta mare, que no he tingut més que una fatlera: trobar-la. Tornar-la a veure !
De la gana ni me’n sento.
CRISTINETA: Però, home, no siguis així. Tornar-la a veure ? Pobre Estrafet ! Han passat tants anys de quan eres infant … potser ja és morta.
ESTRAFET: No, que no ho és de morta, no que no ho és;
per això estic tant content.
I escolta: no te’n burlaràs pas d’això que’t diré ara, eh ! que no te’n burlaràs ?
CRISTINETA: Burlar-me’n ? Per què ?
ESTRAFET: Doncs que… doncs que… que l’he vista, Cristineta, l’he vista i l’he sentida la mare !
CRISTINETA: Que l’has vista ? I a on ? Quan ?
ESTRAFET: Veuràs, veuràs, que t’ho contaré.
Era una nit fosca, molt fosca, en que, com una esperitada bufava la maleïda tramuntana, bruelant feréstega, i la mar s’havia enfurismat de tal manera, que les esbotzades s’enfilaven amunt, amunt, arribant fins a les crestes mateixes dels penyasegats alterosos.
Jo, corria per tot el llarg de la costa, escudrinyant amb la mirada la fosquedat que ho embolcallava tot, perquè, a mi el cor em deia, que amb la mare ens havíem separat en la mar i que ella, la pobra, que sap el temps que feia que em buscaba en la mar mateixa.
Haguessis sentit com cridava jo, perquè em respongués.
Si era per allà la voreta: Mare ! Mareta meva ! On ets ? On ets ?
De sobte, d’entremig el brugit que feia el vendaval al passar i de l’aigua al batre per les roques, vaig sentir, et ben rejuro que les meves orelles no van pas enganyar-me, doncs que vaig oir clarament una veu dolça, que em semblà ser molt coneguda i que em responia: Fill ! Fill meu !
Al girar-me amatent i esperançat vers el lloc on havia sentit aquella veu, vaig veure uns ulls brillants i hermosos, que em miraven fit a fit i vaig adonar-me que aquells ulls ja els coneixia, que eren els d’ella, els de la meva mare…
Vaig posar-me a córrer com un enfollit, amb el desig d’abraçar-la a l’instant, però mala esbotzada m’engoleixi !
S’apagaren sobtadament aquells ulls hermosos i per més que vaig cercar i recercar en tota la nit, no vaig pas tornar-los a veure, ni a sentir més la seva veu. Ens havíem perdut altra vegada.
CRISTINETA: Fou il.lusió teva.
ESTRAFET: No, no !; que és cert això que et dic, que la vaig veure, t’ho ben rejuro !
I mira, ara ja estic content, que fins riuria, perquè sé que ella es viva i que tard o d’hora ens trobarem.
I allavores, allavores Cristineta, sí que vindré a casa teva, ja ho crec. Que hi vindrem tots dos, jo i la meva mare. Que ja li explicaré jo a ella que quan tots em maltractaven i em llençaven, tu sola m’acollies i em donaves de menjar.
I la mare t’estimarà, igual que jo t’estimo.
CRISTINETA: Prou !, Estrafet, prou, no parlis més, que et fatigues massa. Vina amb mi, anem fins a casa que reposaràs una estona i menjaràs una queixalada.
ESTRAFET: No, no, no em vull pas moure d’aquí.
CRISTINETA: Per què ?
ESTRAFET: Que ella em busca, i si passava, no em trobaria.
CRISTINETA: Vaja, anem. No passarà pas, home.
ESTRAFET: Oh ! No ho saps pas tu, no ho saps pas.
Mira ! Veus ? No la sents come em crida ? Em crida, sí ! Es la seva veu ! Es la seva veu !
I… guaita ! Guaita els seus ulls ! Que hermosos que són. No els veus Cristineta, no els veus ?
CRISTINETA: No, no ! Calma’t !, Estrafet, calma’t ! No et moguis !
ESTRAFET: Fuig ! No m’aturis ! Que no ho sents que em crida ? Vol que hi vagi, vol que hi vagi, Cristineta !
CRISTINETA: Estrafet ! Estrafet !
6.- JA VINC, JA VINC
Merceneta: Què passa ?
Titoina: Què són aquests crits ?
Cristineta: Estrafet ! Estrafet !
Merceneta: És l’Estrafet ! Està al cim d’un munt de roques. S’ha tornat boig !
Titoina: És que llença els mals esperits. No us hi acosteu minyons ! Que es perd ell tot sol.
7.-. MAR PLANERA
Estrafet: Oh ! Mare ! Sí, ara et veig !. Ara !
Cristineta: Estrafet !
Titoina: Cristineta !
Cristineta: S’ha llençat a la mar !
Tots: Oh !
Cristineta: I no es veu, no ! Estrafet !
Titoina: S’haurà mort !
Merceneta: Potser sí !
Cristineta: Infeliç ! Desgraciat ! Cercant la teva mare hauràs trobat la mort
Titoina: Pobre Estrafet !
Merceneta: Quina llàstima que em fa ara !
Cristineta: Adeusiau per sempre, amic ! Preguem per la seva ànima…
Pobre Estrafet ! Era guenyo, geperut, coix, mal vestit… era escuma blanca que el mar no havia volgut. Ara, és amb la seva mare. La podrà mirar, besar, amanyagar-la, gronxar-se en sa faldeta…
8.- AVE MARIA
Narrador: Ens trobem a la vila marinera de l’Escala. A trenc d’aubada a sota de la casa del Gavià, ben aprop de la Platja del poble, s’hi troben en Llagueta, en Tomeu, en Vori, la Llúcia i la Merceneta.
Ells han adobat els ormeigs de pesca i esperen el patró amb els peus arran de llongada, mentrestant les dones estan remendant les xarxes.
Les barques, amb tots els seus arreus, estan a punt. L’aigua blava amb la seva calma, només arrissada per l’oreig fresquívol d’un garbí, que bufa amb llarguesa sota el cel blau, convida a fer-se a la mar.
1.- LA MAR EN CALMA
Merceneta: Rebatua de Titoina !. En bona refè que per fer-nos contents a tots, ens havien de deixar quedar a terra, avui. És festa…
Pescadors: Àpala home !
Titoina: Festa, festa ! Veus aquí la vostra taleia, mal rellamp ! Bé prou que en fem, quan la maleïda tramuntana apunta el nas pel coll del Perthús.
Merceneta: Per xò mateix, home. No li vindrà pas la pobresa per un dia més o menys de festa. I justament avui que hi ha ballades a plaça.
Pescador: Ui ! Ja’m sembla que els hi cargolo.
Titoina: Escolta Merceneta, què té en Vori que està mal-humorat ?
Merceneta: L’Estrafet.
Titoina: Que n’hi ha fet alguna ?
Merceneta: Diu que li ha robat les espardenyes noves que tenia a la barca i l’altre dia diu que li va robar el mocador de seda que es posava al coll els dies de festa.
Titoina: Per què no li clava una tunda ?
Merceneta: Ja ha dit que quan l’atrapi…
Titoina: És un mal intencionat, l’Estrafet; fins crec que seria capaç de matar a un home.
Merceneta: Ui !, sí, fa una basarda.
Titoina: Tant com la faci per aquí, no hi haurà pau i repòs en el poble. Allà on fa estada aquesta mena de rebuig…
Merceneta: Mira, la Cristineta.
Cristineta: Pare !
Titoina: Hola noia !
Cristineta: Ja teniu l’esmorzar fet ?
Titoina: Ai, vatua ! Tens raó, Cristineta. Aquí garlant amb aquessos, me’n havia distret. Ja vinc. Àpala ! Vosaltres també aneu per la teca, i no us torbeu massa, eh ?
Pescadors: No tingueu por, home.
Merceneta: Hi seràs tu a les ballades ?
Cristineta: No hi faré pas falta.
Merceneta: T’hi esperem, doncs. Fins després Cristineta.
Cristineta: Fins a més veure. Aquest d’en Vori és un pesat. Sempre m’està atormentant. Jo, ja li dic, que faci la seva via. Que jo sóc jove encara, i el meu cor enjogaçat vol córrer lliurament d’un indret a l’altre. Jo no sé mentir. Els meus llavis no s’han embrutat mai amb la lletgesa d’una mentida, i aquesta seria la primera vegada que ho farien. Per què donar-li una esperança ? Per què fingir el que no hi ha en el meu cor ?
Vull que em deixi tranquil.la. És un pocavergonya ! Quan treu el seu geni és com si sentís tamborinada i comença a despotricar en contra de l’Estrafet. Aquest, és un noi que ha arribat al poble. Li diuen així perquè és esguerrat, geperut, guenyo i va coix. A més a més, porta la roba bruta i estripada.
Tots es mofen d’ell, li diuen de tot. Des de bord de moreria fins a carn de diable.
ESTRAFET: Mar de llamp, mar de rellamp ! Xalocs i temporals ! Maliatsiga !
Un rosegó. Un rosegó de pa. Ma !… que’s sec … Però, quan no n’hi ha d’altre,… mira.
Remaleïts ! Més que remaleïts ! M’han clavat una pedrada aquí al genoll. Fins m’han fet sang. M’han fet sang ! Mal com una esbotzada ben regrossa els engoleixi a tots !
Ves que els hi he fet jo, pobre de mi…
L’Estrafet ! L’Estrafet ! Tots em llencen. Tothom m’aparta de vora seu, com si fos un gos rabiós; com si fos quelcom que empesta. Els petits m’empaiten a cops de pedra i els grans em fan correr a cosses i trompades. L’Estrafet, bramoleu, i apa ! …
Mal rellamp els fongui a tots !
Que’s dur, maliatsiga, i que costa de rosegar.
Però que’s guardin; que’s guardin ! Em tracten com un gos, i… mecatxo ! Mossegaré, mal rellamp ! Mossegaré, ho ben rejuro !
Pescador: Mira l’Estrafet; ja ronda per aquí.
Tots: Estrafet ! Estrafet !
Estrafet: Deixeu-me ! Deixeu-me !
Pescador: Què busques per aquests vols, aucellot de mal temps ?
Estrafet: Res, Tomeu, passava…
Pescador: Ronques, au. Toca pirandó !
Estrafet: Ja me’n vaig, ja me’n vaig !
Pescador: No, Que no se’n vagi. Que en canti una de primer.
Tots: Si, sí, canten una Estrafet.
Estrafet: No ! No ! Deixeu-me ! No vull cantar !
Tots: Vinga ! Vinga !
Estrafet: Us dic que no, mal rellamp !
Pescador: Ui ! Ui ! Quin geniot, l’Estrafet. Ja, ja, ja…
Estrafet: Males bèsties ! Més que males bèsties !
2.- MIREU-LO, MIREU-LO
Pescadors: Tens la llengua massa bruta. Com renega el maleït.
Estrafet: Doncs per què m’atormenteu ? Quin mal vos faig jo, mala grapada se us emporti a tots plegats ! Faig la meva via, jo, vaig a la meva. Deixeu-me !
Pescador: Que no sentiu les agalles que gasta ? Aviat será l’amo de la platja i de tot el poble, aquest bordiçot. Ja t’arreglaria jo, com hi ha remon.
Tots: Això, això !
Estrafet: Qui ? Vosaltres ? Muuuuuu !!! Mar de llamp ! Mar de rellamp !
Què vols, Vori ? No em maltractis que jo a tu no t’he fet pas cap mal. Deixe’m, que jo, no som pas tocat res, creu-me. Jo no agafo pas res a ningú, me’n guardaria pla bé. No em toquis ! Que m’has fet mal ! Que m’has fet mal, Vori. Que m’has fet mal i et mossegaré ! Et mossegaré, creu-me Vori ! Que poc me coneixes !
Pescadors: Deixe’l Vori ! Sí, sí, aparta-te’n ! Fuig Vori ! Ves !. Deixe’l !
Estrafet: Que tinc una pedra. Guaita ! Tinc una pedra i… No t’acostis ! Vori, no t’acostis ! Mar de llamp ! Mar de rellamp ! Que et faré mal !
Pescadors: Aparta’t Vori, és boig ! És boig, és boig ! Anem, Vori, anem !
Estrafet: Au !. Cobards més que cobards ! Que tinc una pedra. Mal com la mar no se us engoleix a tots !
Titoina: Què és aquest avalot ?
Cristineta: Què passa ? Estrafet ! Llença la pedra !
Estrafet: Té. Que jo no els hi feia pas res. Que m’han buscat el cos.
Cristineta: Me’n voldria donar vergonya d’esser com sou. Que sembla que tingueu el cor ressec, com les algues que la mar llença a la platja.
Titoina: Nena !
Cristineta: Sí, pare, sí, que jo no ho puc veure això, sabeu ? Que no sé com sou fets, vosaltres, que no us commou cap desgràcia. Mireu-lo, mireu-lo com plora el miserable !
Titoina: El plor del llop.
Cristineta: No és el plor del llop, no, que és el plorar del pobre desvalgut que’s veu aborrert i maltractat per tots vosaltres, que no sabeu ni haveu volgut sapiguer mai el que és tenir compassió.
Titoina: Vaja, Cristineta, prou !
Cristineta: Pels que teniu l’ànima mesquina i dolenta, com aquests, vos plau poguer-vos mofar de les misèries de la vida. Cruels, més que cruels ! Què us ha fet ell, per martiritzar-lo com feu cada dia ? Per què li negueu el tall de pa que’s dona a un gos famolenc ?
Pescadors: Fora, fora ! És un lladre !
Titoina: Vaja ! Prou n’hi ha ! Au ! Anem cap a la barca que acabarem d’enllestir el que ens falta per fer-nos a la mar. I vosaltres també a la vostra taleia. I fora discussions i romansos, mala reïra ! Adeu Cristineta.
Cristineta: Adeu, pare.
CRISTINETA: Vaja, minyó, Estrafet; au, no ploris més. Aixugat els ulls i ves a donar un tomb, pobriçó.
ESTRAFET: Ai, sí; ja hi vaig, Cristineta, ja hi vaig.
I, mira, saps ?... jo no sé pas com se diu tot això que jo sento aquí per tu… però… però si et toquen, Cristineta… si et fan algún mal… et ben rejuro que els vado el cap d’un cop de pedra.
CRISTINETA: No tinguis por, Estrafet.
ESTRAFET: És que potser sí que tenen raó, que de vegades hi penso que dec ser una mena de bestiola diferent de tots vosaltres. Que a voltes, quan em sento els cops de roc de la mainada i les trompades dels grans, creu-me, que em vénen més ganes de fer mal… de mossegar… !
Però, veus ? Amb tu, mai… amb tu… al revés… Que’m recordo pla bé d’aquell bocí de pa i aquella ambosta de figues que’m vas donar aquell dia, quan ja en feia tres que no havia tastat res.
Els altres, a cosses se’m treien del devant;
tu, no, veus ? tu, no ¡ I jo me’n recordo pla bé de tot això.
CRISTINETA: Pobre infeliç. Vaja, no hi pensis més.
ESTRAFET: No, si no és pas que hi pensi, saps ? Però, quan et veig a tu, tan diferent d’aquests altres… i quan me mires amb aquests ulls tan dolços… i m’amanyagues amb les teves mans tan fines… doncs que… mira, que em sento una cosa aquí… aquí al cap, saps ?... que em fa recordar… així… de molt lluny… de lluny de tots dels temps… en la fosca…
CRISTINETA: Què ? Què vols dir, Estrafet ?
ESTRAFET: No és res, no és res !
Si no que, mira, saps ? Em sembla recordar-me d’uns altres ulls molt iguals als teus; d’uns ulls tristos, tristois que’m miraven, com em mires tu… així, molt dolçament… i d’uns braços flonjos que em gronxaven… i d’unes mans com les teves que m’acaronaven i d’uns llavis que’m feien petons… i me’n recordo que jo somiava… somiava coses boniques, molt bonicoies.
CRISTINETA: Sí, sí, conta, Estrafet, conta.
ESTRAFET: Ja està acabat, veus ?
Sinó que tot això, jo ho veig fosc, molt fosc. I és que tot plegat devia ser un somni.
CRISTINETA: No, desgraciat, no; que no ho devia ser pas un somni ! Que aquells ulls que’t miraven tristois i aquells braços que’t gronxaven dolçament i aquells llavis que’t besaven amb amor, devien ser els de la teva mare, de la teva pobreta mare, que tu també en tenies de mare, encara que aquells brètols es pensin que no.
ESTRAFET: La mare ! La mare ?
CRISTINETA: Sí, sí !; la teva mare, que et devia estimar força.
ESTRAFET: La mare !. La mare ? Sí, sí, la mare !
Que és bonic aquest nom. I que hermós deu ser dir-ho i que ella et sentí. La mare !
CRISTINETA: Que si n’és de bonic, Estrafet ? Ah. No ho saps pas el que ho és.
ESTRAFET: Quin goig, quina alegría, si jo pogués dir-li a ella mateixa, com ho dic ara aquí. Mare ! Mareta meva !
CRISTINETA: Vaja, no ploris. Em sap greu d’haver-te fet plorar.
ESTRAFET: Oh, no, no !; no tinguis por; que no em dol pas de plorar aixís;
que n’estic content, molt content de que m’hagis fet plorar, parlant-me d’aquesta mena de nom tan i tan bonicoi.
Que aquestes de llàgrimes no em fan pas escoissor a dintre, com les d’ara fa poc. T’ho ben rejuro, Cristineta !
CRISTINETA: Quina llàstima que em fas ! Té, Estrafet, per la teva mare.
ESTRAFET: Oh ! Cristineta !
CRISTINETA: I ara, adeu !
ESTRAFET: No te’n vagis !
CRISTINETA: Tinc feina: adeu, Estrafet.
ESTRAFET: Adeu, adeu, Cristineta.
La mare. La mareta meva !
Ah ! El pa. El mos de pa. Mengem-se’l.
Sí, sí !, que ho devien ser aquells ulls i aquells braços i aquells llavis, els de la meva mare.
Que’s sec ! No’s pot menjar. Té.
La mare ! Si ara fos aquí, com le l’estimaria. I que no seria pas allavores, l’Estrafet. No que no ho seria !
3.- MARE, MARETA MEVA
Narrador: En Vori, assegut a una barqueta de fusta, canta. La Llúcia, Merceneta, Tomeu, Llagueta i els pescadors, coregen la tornada.
4.- PESCADOR, BON PESCADOR
Pescadors: Molt bé, vori, molt bé !
Merceneta: Dimontri de xicot, com sap empescar-se-les. I amb aquella gràcia que les hi engega. Torna-hi, Vori, torna-hi !
Pescadors: Sí, sí, una altra !
Pescador: No, no ! Protesto !
Merceneta: Què dius ? Que no vols ? Que tens por que amb les seves cantúries engresqui la Llúcia ?
Pescadors: Ja, ja, ja…
Merceneta: Bé, bé, no en tinguis cap mica de por que te la prengui. En Vori pica més alt. Encara que ell no ho reconeixi. Està enamorat de la Cristineta però aquesta no li fa cas, no es deixa “ensibornar”.
Titoina: Mal rellamp de jovenalla ! Encara no n’hi ha prou de cantúries, gresca i rialles ? Més valdría que en comptes de fer correr tan la llengua, fes-ho amar més depressa les mans.
Merceneta: Ja treballem.
Titoina: Camàndules ! Que no més tresqueu, quan vos tinc l’ull a sobre. Que ja us dic jo que si no escridacés tan com ho faig, estaría ben galdós amb tots vosaltres. Més li valdría a la xicota que tingués la pensada d’enredar-se amb un aixelebrat de vosaltres, que primerament anés a capbusar-se, daltabaix del penyal de Miradors. Més li valdría.
Merceneta: Quines recomanacions !
Titoina: Que et penses, Vori, que jo sóc com vosaltres que no més penseu en divertir-vos ? en tinc d’altres de cabòries.
Merceneta: Sí, però baja ! Qui pogués plorar amb els vostres ulls.
Titoina: Veusaquí el que teniu, vosaltres. Qui pogués plorar amb els vostres ulls. Que et penses que tot són ganàncies, minyona ? Mira, fa una quinzena que vaig perdre dues peces de sardinals, i amb el xarbot de la semana passada, quaranta i pico de sepieres se’n van anar al diable. Ja ho veus. Totes les que tenia, quaranta i pico a la punta de les Planasses.
Merceneta: Titoina !
Titoina: Què vols ?
Merceneta: On teniu la Cristineta ? Fa qui sap els dies que no l’havem vista.
Titoina: Per què l’has de menester a la noia ?
Merceneta: Oh, per res, jo us ho preguntava, perquè sembla que haguem renyit.
Titoina: La Cristineta, la Cristineta ! No sé pas que en pensi jo d’aquesta mossa.
Merceneta: Que no està bona ?
Titoina: Bona, si, si que ho està, però…
Merceneta: Però, què ?
Titoina: No ho sé. Em fa estar amb unes angúnies.
Merceneta: Què té ? Que li passa ?
Titoina: Ni jo mateix puc explicar-m’ho. Veureu… Us recordeu del dia aquell que en Vori va tenir aquelles raons amb l’Estrafet, aquí mateix ?
Merceneta: Sí, per què ?
Titoina: Doncs que, quan tots vam anar-no-se’n, ella es va quedar aquí més estona, enraonant amb el bort maleït. I ja al vespre mateix, al tornar jo a casa, la vaig trovar tota trasmudada.
Merceneta: Si que és estrany.
Titoina: Vol estar sempre sola, no riu mai, ans al contrari, els seus ulls sempre llagrimegen. Pobra filla !
Merceneta: I voleu dir que ?
Titoina: Sí, que per mi, tot és obra d’aquell pillastre que li ha posat els mals esperits al cos.
Merceneta: Oh !
Titoina: Però que es guardi, mala negada. Que si la meva filla no guareix, amb aquestes mans li faré treure un pam de llengua enfora.
Merceneta: Que creieu, vos, Titoina, amb això dels mals esperits i de l’art d’encantament ?
Titoina: Si hi crec, dius minyona ? Com en el sol que ens enllumena cada dia. N’he vistes moltes de persones. Quan navegava, que en patien d’aquest mal. Oh !, talment haurieu dit que eren bojos. Quin sofrir més desesperat, el seu.
Merceneta: Jo, que voleu que us digui. Em sembla que tot això, són camàndules.
Titoina: El que ?
Merceneta: Tot això de les bruixes i els mals esperits…
Titoina: Què saps tu, incrédula.
Merceneta: Ja veureu, Titoina, cada un segons com se les calça i en quan a l’Estrafet…
Titoina: Que de l’Estrafet, què ?
Merceneta: Doncs que tots plegats ens hi havem portat d’allò més malament, i que ja tenia força raó la Cristineta, el dia aquell, quan ens va dir tot allò, de que no teníem cor, i no sé quantes coses més. Perquè veiam, què ha fet, l’Estrafet ? Recordeu-se de les espardenyes i del mocador de seda d’en Vori, tots estàvem d’allò més convençuts que havia sigut ell qui ho havia robat, i després va resultar que el que ho portava, era el perdut d’en Ton Rabassa. I, baja ! Que per mi l’Estrafet, ni és cap lladre, ni bruixot, ni dona els mals esperits a ningú, i solament és un desgraciat que ha patit molta gana i ha passat molta miseria, veusoaquí !
Titoina: Ca ! Romansos ! Per mi, l’Estrafet…
Merceneta: Xist ! La Cristineta !
Titoina: Noia !
Cristineta: Pare !
Titoina: On vas ?
Cristineta: Fins a la platja. Ja torno desseguida.
Merceneta: Pobre Cristineta. Ja és de ben doldre, ja. Escolteu Titoina, aquests ormeigs ja estan remendats. On voleu que els portem ?
Titoina: Porteu-los a la barca i vosaltres mateixos desseu-ho tot.
Pescadors: Apa, som-hi, minyons !
Tots: Som-hi !
5.- LES BARQUETES
CRISTINETA: Escolta home, escolta !
ESTRAFET: Deixe’m !, Cristineta, deixe’m !. Vull estar sol, sempre ben sol.
CRISTINETA: Però perquè ? T’he fet algún mal per ventura ?
ESTRAFET: No… no… cap...
CRISTINETA: I doncs, perquè fuges de mi i t’amagues ? No’t tinc dit que sempre que tinguis gana vinguis a casa que hi trobaràs menjar ? Perquè no has vingut, Estrafet ? Per què, digues .
ESTRAFET: Tant me fa, Cristineta, tant me fa.
CRISTINETA: Com que tant te fa ? De què vius doncs ?
ESTRAFET: Oh ! No en necessito pas jo ara de menjar, em pots ben creure. D’ençà del dia aquell, t’enrecordes, Cristineta ? del dia que em parlares de la meva pobreta mare, que no he tingut més que una fatlera: trobar-la. Tornar-la a veure !
De la gana ni me’n sento.
CRISTINETA: Però, home, no siguis així. Tornar-la a veure ? Pobre Estrafet ! Han passat tants anys de quan eres infant … potser ja és morta.
ESTRAFET: No, que no ho és de morta, no que no ho és;
per això estic tant content.
I escolta: no te’n burlaràs pas d’això que’t diré ara, eh ! que no te’n burlaràs ?
CRISTINETA: Burlar-me’n ? Per què ?
ESTRAFET: Doncs que… doncs que… que l’he vista, Cristineta, l’he vista i l’he sentida la mare !
CRISTINETA: Que l’has vista ? I a on ? Quan ?
ESTRAFET: Veuràs, veuràs, que t’ho contaré.
Era una nit fosca, molt fosca, en que, com una esperitada bufava la maleïda tramuntana, bruelant feréstega, i la mar s’havia enfurismat de tal manera, que les esbotzades s’enfilaven amunt, amunt, arribant fins a les crestes mateixes dels penyasegats alterosos.
Jo, corria per tot el llarg de la costa, escudrinyant amb la mirada la fosquedat que ho embolcallava tot, perquè, a mi el cor em deia, que amb la mare ens havíem separat en la mar i que ella, la pobra, que sap el temps que feia que em buscaba en la mar mateixa.
Haguessis sentit com cridava jo, perquè em respongués.
Si era per allà la voreta: Mare ! Mareta meva ! On ets ? On ets ?
De sobte, d’entremig el brugit que feia el vendaval al passar i de l’aigua al batre per les roques, vaig sentir, et ben rejuro que les meves orelles no van pas enganyar-me, doncs que vaig oir clarament una veu dolça, que em semblà ser molt coneguda i que em responia: Fill ! Fill meu !
Al girar-me amatent i esperançat vers el lloc on havia sentit aquella veu, vaig veure uns ulls brillants i hermosos, que em miraven fit a fit i vaig adonar-me que aquells ulls ja els coneixia, que eren els d’ella, els de la meva mare…
Vaig posar-me a córrer com un enfollit, amb el desig d’abraçar-la a l’instant, però mala esbotzada m’engoleixi !
S’apagaren sobtadament aquells ulls hermosos i per més que vaig cercar i recercar en tota la nit, no vaig pas tornar-los a veure, ni a sentir més la seva veu. Ens havíem perdut altra vegada.
CRISTINETA: Fou il.lusió teva.
ESTRAFET: No, no !; que és cert això que et dic, que la vaig veure, t’ho ben rejuro !
I mira, ara ja estic content, que fins riuria, perquè sé que ella es viva i que tard o d’hora ens trobarem.
I allavores, allavores Cristineta, sí que vindré a casa teva, ja ho crec. Que hi vindrem tots dos, jo i la meva mare. Que ja li explicaré jo a ella que quan tots em maltractaven i em llençaven, tu sola m’acollies i em donaves de menjar.
I la mare t’estimarà, igual que jo t’estimo.
CRISTINETA: Prou !, Estrafet, prou, no parlis més, que et fatigues massa. Vina amb mi, anem fins a casa que reposaràs una estona i menjaràs una queixalada.
ESTRAFET: No, no, no em vull pas moure d’aquí.
CRISTINETA: Per què ?
ESTRAFET: Que ella em busca, i si passava, no em trobaria.
CRISTINETA: Vaja, anem. No passarà pas, home.
ESTRAFET: Oh ! No ho saps pas tu, no ho saps pas.
Mira ! Veus ? No la sents come em crida ? Em crida, sí ! Es la seva veu ! Es la seva veu !
I… guaita ! Guaita els seus ulls ! Que hermosos que són. No els veus Cristineta, no els veus ?
CRISTINETA: No, no ! Calma’t !, Estrafet, calma’t ! No et moguis !
ESTRAFET: Fuig ! No m’aturis ! Que no ho sents que em crida ? Vol que hi vagi, vol que hi vagi, Cristineta !
CRISTINETA: Estrafet ! Estrafet !
6.- JA VINC, JA VINC
Merceneta: Què passa ?
Titoina: Què són aquests crits ?
Cristineta: Estrafet ! Estrafet !
Merceneta: És l’Estrafet ! Està al cim d’un munt de roques. S’ha tornat boig !
Titoina: És que llença els mals esperits. No us hi acosteu minyons ! Que es perd ell tot sol.
7.-. MAR PLANERA
Estrafet: Oh ! Mare ! Sí, ara et veig !. Ara !
Cristineta: Estrafet !
Titoina: Cristineta !
Cristineta: S’ha llençat a la mar !
Tots: Oh !
Cristineta: I no es veu, no ! Estrafet !
Titoina: S’haurà mort !
Merceneta: Potser sí !
Cristineta: Infeliç ! Desgraciat ! Cercant la teva mare hauràs trobat la mort
Titoina: Pobre Estrafet !
Merceneta: Quina llàstima que em fa ara !
Cristineta: Adeusiau per sempre, amic ! Preguem per la seva ànima…
Pobre Estrafet ! Era guenyo, geperut, coix, mal vestit… era escuma blanca que el mar no havia volgut. Ara, és amb la seva mare. La podrà mirar, besar, amanyagar-la, gronxar-se en sa faldeta…
8.- AVE MARIA