L’ESTRAFET
Ens trobem a la vila marinera de l’Escala. A trenc d’aubada a sota de la casa del Gavià, ben aprop de la Platja del poble, s’hi troben en Llagueta, en Tomeu, en Vori, la Llúcia i la Merceneta.
Ells han adobat els ormeigs de pesca i esperen el patró amb els peus arran de llongada, mentrestant les dones estan remendant les xarxes.
Les barques, amb tots els seus arreus, estan a punt. L’aigua blava amb la seva calma, només arrissada per l’oreig fresquívol d’un garbí, que bufa amb llarguesa sota el cel blau, convida a fer-se a la mar.
1.- LA MAR EN CALMA
En surtir el noi Titoina, el patró, comença una petita polèmica. Avui és festa, hi ha ballades a la plaça, i li demanen quedar-se en terra. En Titoina, no està de festes. Cal sortir a la mar i mirar de fer una bona calada. Ja bé prou que en fan, quan la tramontana apunta el nas pel coll del Pertús.
En Vori ha estat callat durant tota l’estona, però quan la Merceneta i en Llagueta li toquen el voraviu, treu el seu geniot com si sentís tamborinada i comença a despotricar en contra de l’Estrafet. Aquest, és un noi que ha arribat al poble. Li diuen així perquè és esguerrat, geperut, guenyo i va coix. A més a més, porta la roba bruta i estripada.
Segons en Vori, tot garlant, diu que li ha robat les espardenyes noves que tenia a la barca, i un altre dia, el mocador de seda que es posava al coll els dies de festa.
Tots es mofen d’ell, li diuen de tot. Des de bord de moreria fins a carn de diable.
ESTRAFET: Mar de llamp, mar de rellamp ¡ Xalocs i temporals ¡ Maliatsiga ¡
Un rosegó ¡ Un rosegó de pa ¡ Ma ¡… que’s sec ¡… Però, quan no n’hi ha d’altre,… mira ¡
Remaleïts ¡ Més que remaleïts ¡ M’han clavat una pedrada aquí al genoll ¡ Fins m’han fet sang ¡ M’han fet sang ¡ Mal com una esbotzada ben regrossa els engoleixi a tots ¡
Ves que els hi he fet jo, pobre de mi !…
L’Estrafet ¡ L’Estrafet ¡ Tots em llencen ¡ Tothom m’aparta de vora seu, com si fos un gos rabiós; com si fos quelcom que empesta ¡ Els petits m’empaiten a cops de pedra i els grans em fan correr a cosses i trompades ¡ L’Estrafet, bramoleu, i apa ¡…
Mal rellamp els fongui a tots ¡
Que’s dur, maliatsiga, i que costa de rosegar ¡
Però que’s guardin; que’s guardin ¡ Em tracten com un gos, i… mecatxo ¡ Mossegaré, mal rellamp ¡ Mossegaré, ho ben rejuro ¡
2.- MIREU-LO, MIREU-LO
Tot primer es plany del seu infortuni, però més tard, els increpa.
En Vori, ressentit pensant que és el lladregot, li dóna una empenta que el fa caure a terra, fins i tot l’agafa pel coll. L’Estrafet el rebutja amb expressió salvatge amb els ulls sortints. L’amenaça de mossegar-lo. Ara és ell el que empenta en Vori, cau, i quan es vol aixecar es veu amenaçat per l’Estrafet que porta una pedra a la mà que ha collit de terra.
L’única que en té compassió és la Cristineta, la filla d’en Titoina. La noia s’apiada d’ell i li dóna alguna cosa per menjar.
CRISTINETA: Vaja, minyó, Estrafet; au, no ploris més. Aixugat els ulls i ves a donar un tomb, pobriçó ¡
ESTRAFET: Ai, sí; ja hi vaig, Cristineta, ja hi vaig !
I, mira, saps ?... jo no sé pas com se diu tot això que jo sento aquí per tu… però… però si et toquen, Cristineta… si et fan algún mal… et ben rejuro que els vado el cap d’un cop de pedra ¡
CRISTINETA: No tinguis por, Estrafet.
ESTRAFET: És que potser sí que tenen raó, que de vegades hi penso que dec ser una mena de bestiola diferent de tots vosaltres ¡ Que a voltes, quan em sento els cops de roc de la mainada i les trompades dels grans, creu-me, que em vénen més ganes de fer mal… de mossegar…
Però, veus ? Amb tu, mai… amb tu… al revés… Que’m recordo pla bé d’aquell bocí de pa i aquella ambosta de figues que’m vas donar aquell dia, quan ja en feia tres que no havia tastat res.
Els altres, a cosses se’m treien del devant;
tu, no, veus ? tu, no ¡ I jo me’n recordo pla bé de tot això ¡
CRISTINETA: Pobre infeliç ¡ Vaja, no hi pensis més ¡
ESTRAFET: No, si no és pas que hi pensi, saps ? Però, quan et veig a tu, tan diferent d’aquests altres… i quan me mires amb aquests ulls tan dolços… i m’amanyagues amb les teves mans tan fines… doncs que… mira ¡ que em sento una cosa aquí… aquí al cap, saps ?... que em fa recordar… així… de molt lluny… de lluny de tots dels temps… en la fosca…
CRISTINETA: Què ? Què vols dir, Estrafet ?
ESTRAFET: No és res, no és res .
Si no que, mira, saps ? Em sembla recordar-me d’uns altres ulls molt iguals als teus; d’uns ulls tristos, tristois que’m miraven, com em mires tu… així, molt dolçament… i d’uns braços flonjos que em gronxaven… i d’unes mans com les teves que m’acaronaven i d’uns llavis que’m feien petons… i me’n recordo que jo somiava… somiava coses boniques, molt bonicoies ¡
CRISTINETA: Sí, sí, conta, Estrafet, conta
ESTRAFET: Ja està acabat, veus ?
Sinó que tot això, jo ho veig fosc, molt fosc. I és que tot plegat devia ser un somni.
CRISTINETA: No, desgraciat, no; que no ho devia ser pas un somni ¡ Que aquells ulls que’t miraven tristois i aquells braços que’t gronxaven dolçament i aquells llavis que’t besaven amb amor, devien ser els de la teva mare, de la teva pobreta mare, que tu també en tenies de mare, encara que aquells brètols es pensin que no ¡
ESTRAFET: La mare ¡ la mare ?
CRISTINETA: Sí, sí; la teva mare, que et devia estimar força ¡
ESTRAFET: La mare ¡ La mare ¡ Sí, sí, la mare ¡
Que és bonic aquest nom ¡ I que hermós deu ser dir-ho i que ella et sentí ¡ La mare ¡
CRISTINETA: Que si n’és de bonic, Estrafet ? Ah ¡ No ho saps pas el que ho és ¡
ESTRAFET: Quin goig, quina alegría, si jo pogués dir-li a ella mateixa, com ho dic ara aquí. Mare ¡ Mareta meva ¡
CRISTINETA: Vaja, no ploris. Em sap greu d’haver-te fet plorar ¡
ESTRAFET: Oh, no, no; no tinguis por; que no em dol pas de plorar aixís;
que n’estic content, molt content de que m’hagis fet plorar, parlant-me d’aquesta mena de nom tan i tan bonicoi ¡
Que aquestes de llàgrimes no em fan pas escoissor a dintre, com les d’ara fa poc. T’ho ben rejuro, Cristineta ¡
CRISTINETA: Quina llàstima que em fas ¡ Té, Estrafet, per la teva mare ¡
ESTRAFET: Oh ¡ Cristineta ¡
CRISTINETA: I ara, adeu ¡
ESTRAFET: No te’n vagis ¡
CRISTINETA: Tinc feina: adeu, Estrafet ¡
ESTRAFET: Adeu, adeu, Cristineta ¡
La mare ¡ La mareta meva ¡
Ah ¡ El pa ¡ El mos de pa ¡ Mengem-se’l.
Sí, sí, que ho devien ser aquells ulls i aquells braços i aquells llavis, els de la meva mare ¡
Que’s sec ¡ No’s pot menjar ¡ Té ¡
La mare ¡ Si ara fos aquí, com le l’estimaria ¡ I que no seria pas allavores, l’Estrafet ¡ No que no ho seria ¡
3.- MARE, MARETA MEVA
En Vori, té mal geni, però sap cantar i coneix com empescar-se-les per il.lusionar les noies. Per això, en Llagueta protesta quan canta. No vol que amb les seves cantúries engresqués la seva promesa, la Llúcia, i el deixés plantat.
Però en Vori “pica més alt” encara que ell no ho reconeix. Està enamorat de la Cristineta però aquesta no li fa cas, no es deixa “ensibornar”.
Sovint, tot això, és motiu de discussions fins que en Titoina, el vell patró, amb una escridaçada els fa callar, i els retreu de no haver adobat les peces de sardinals o les sepieres que es van malmetre a la Punta de les Planasses.
4.- PESCADOR, BON PESCADOR
Fa dies que no veuen la Cristineta, potser no està bona. Tots estan amb unes angúnies i li pregunten al seu pare. Ell, l’única cosa que en sap és del dia que en Vori va tenir aquelles raons amb l’Estrafet.
La Cristineta es va quedar més estona enraonant amb, segons el pare, el bord maleït. Des d’aquell dia la troba tota trasmudada. Vol estar sola, no riu mai, els seus ulls sempre llagrimegen. Vaja, que es creu que aquell pillastre li ha posat els mals esperits al cos.
De sobte, intervé en Tomeu defensant el pobre noi i donant la raó a la Cristineta. Es veu que les espardenyes i el mocador de seda, que tots estaven d’allò més convençuts que havia sigut ell qui ho havia robat, va resultar que el que ho portava, era el perdut d’en Ton Rabassa. Per tant l’Estrafet no és cap lladre, ni bruixot, ni dóna els mals esperits a ningú i només és un desgraciat que ha patit molta gana i ha passat molta misèria.
Mentres tenen aquesta conversa, surt la Cristineta de casa seva i es dirigeix a la platja. Quan la veuen, plana damunt d’ells una ombra de tristesa i de neguit. Per despistar porten els ormeigs a les barques i es disposen a sortir.
5.- LES BARQUETES
Mentrestant les barquetes s’allunyen de la platja, navegant mar enllà, la Cristineta i l’Estrafet es troben.
CRISTINETA: Escolta home, escolta ¡
ESTRAFET: Deixe’m, Cristineta, deixe’m. Vull estar sol, sempre ben sol ¡
CRISTINETA: Però perquè ? T’he fet algún mal per ventura ?
ESTRAFET: No… no… cap...
CRISTINETA: I doncs, perquè fuges de mi i t’amagues ? No’t tinc dit que sempre que tinguis gana vinguis a casa que hi trobaràs menjar ? Perquè no has vingut, Estrafet ? Per què, digues .
ESTRAFET: Tant me fa, Cristineta, tant me fa.
CRISTINETA: Com que tant te fa ? De què vius doncs ?
ESTRAFET: Oh ¡ No en necessito pas jo ara de menjar, em pots ben creure ¡ D’ençà del dia aquell, t’enrecordes, Cristineta ? del dia que em parlares de la meva pobreta mare, que no he tingut més que una fatlera: trobar-la ¡ Tornar-la a veure ¡…
De la gana ni me’n sento ¡
CRISTINETA: Però, home, no siguis així ¡ Tornar-la a veure ? Pobre Estrafet ¡ Han passat tants anys de quan eres infant ¡… potser ja és morta ¡
ESTRAFET: No, que no ho és de morta, no que no ho és;
per això estic tant content.
I escolta: no te’n burlaràs pas d’això que’t diré ara, eh que no te’n burlaràs ?
CRISTINETA: Burlar-me’n ? Per què ?
ESTRAFET: Doncs que… doncs que… que l’he vista, Cristineta, l’he vista i l’he sentida la mare ¡
CRISTINETA: Que l’has vista ? I a on ? Quan ?
ESTRAFET: Veuràs, veuràs, que t’ho contaré.
Era una nit fosca, molt fosca, en que, com una esperitada bufava la maleïda tramuntana, bruelant feréstega, i la mar s’havia enfurismat de tal manera, que les esbotzades s’enfilaven amunt, amunt, arribant fins a les crestes mateixes dels penyasegats alterosos.
Jo, corria per tot el llarg de la costa, escudrinyant amb la mirada la fosquedat que ho embolcallava tot, perquè, a mi el cor em deia, que amb la mare ens havíem separat en la mar i que ella, la pobra, que sap el temps que feia que em buscaba en la mar mateixa ¡
Haguessis sentit com cridava jo, perquè em respongués.
Si era per allà la voreta: Mare ¡ Mareta meva ¡ On ets ¡ On ets ¡
De sobte, d’entremig el brugit que feia el vendaval al passar i de l’aigua al batre per les roques, vaig sentir, et ben rejuro que les meves orelles no van pas enganyar-me, doncs que vaig oir clarament una veu dolça, que em semblà ser molt coneguda i que em responia: Fill ¡ Fill meu ¡.
Al girar-me amatent i esperançat vers el lloc on havia sentit aquella veu, vaig veure uns ulls brillants i hermosos, que em miraven fit a fit i vaig adonar-me que aquells ulls ja els coneixia, que eren els d’ella, els de la meva mare ¡…
Vaig posar-me a correr com un enfollit, amb el desig d’abraçar-la a l’instant, però mala esbotzada m’engoleixi ¡
S’apagaren sobtadament aquells ulls hermosos i per més que vaig cercar i recercar en tota la nit, no vaig pas tornar-los a veure, ni a sentir més la seva veu ¡ Ens havíem perdut altra vegada ¡
CRISTINETA: Fou il.lusió teva ¡
ESTRAFET: No, no; que és cert això que et dic, que la vaig veure, t’ho ben rejuro ¡
I mira, ara ja estic content, que fins riuria, perquè sé que ella es viva i que tard o d’hora ens trobarem ¡
I allavores, allavores Cristineta, sí que vindré a casa teva, ja ho crec ¡ Que hi vindrem tots dos, jo i la meva mare. Que ja li explicaré jo a ella que quan tots em maltractaven i em llençaven, tu sola m’acollies i em donaves de menjar.
I la mare t’estimarà, igual que jo t’estimo ¡
CRISTINETA: Prou, Estrafet, prou, no parlis més, que et fatigues massa. Vina amb mi, anem fins a casa que reposaràs una estona i menjaràs una queixalada.
ESTRAFET: No, no, no em vull pas moure d’aquí ¡
CRISTINETA: Per què ?
ESTRAFET: Que ella em busca, i si passava, no em trobaria ¡
CRISTINETA: Vaja, anem. No passarà pas, home ¡
ESTRAFET: Oh ¡ No ho saps pas tu, no ho saps pas ¡
Mira ¡ Veus ? No la sents come em crida ? Em crida, sí ¡ Es la seva veu ¡ Es la seva veu ¡
I… guaita ¡ Guaita els seus ulls ¡ Que hermosos que són ¡ No els veus Cristineta, no els veus ?
CRISTINETA: No, no ¡ Calma’t, Estrafet, calma’t ¡ No et moguis ¡
ESTRAFET: Fuig ¡ No m’aturis ¡ Que no ho sents que em crida ? Vol que hi vagi, vol que hi vagi, Cristineta ¡
CRISTINETA: Estrafet ¡ Estrafet ¡
6.- JA VINC, JA VINC
Malgrat tots els esforços de la Cristineta d’aturar l’Estrafet no ho aconsegueix. L’única cosa que li manca és cridar ben fort perqué s’apropin tots els pescadors i la puguin ajudar a evitar la desgràcia.
S’hi acosten, preguntant-se què són aquells crits esfereïdors de la noia. Ell s’ha desfet de la Cristineta i ha pujat al cim d’un munt de roques. Els ulls li surten de la cara. En Titoina aguanta la seva filla que vol anar on és l’Estrafet.
7.-. MAR PLANERA
Amb un crit agut, suprem, invocant la seva mare com si la veiés es llença com un foll a l’aigua. La Cristineta, en veure-ho, es desfà dels braços del seu pare i corrent puja al roquicer cridant el noi. L’infeliç, cercant la seva mare haurà trobat la mort. Pobre Estrafet ¡ Era guenyo, geperut, coix, mal vestit… era escuma blanca que el mar no havia volgut. Ara, és amb la seva mare. La podrà mirar, besar, amanyagar-la, gronxar-se en sa faldeta…
Tots preguen per la seva ànima. S’agenollen poc a poquet i resen…
8.- AVE MARIA
Les barques, amb tots els seus arreus, estan a punt. L’aigua blava amb la seva calma, només arrissada per l’oreig fresquívol d’un garbí, que bufa amb llarguesa sota el cel blau, convida a fer-se a la mar.
LA MAR EN CALMA
Ens trobem a la vila marinera de l’Escala. A trenc d’aubada a sota de la casa del Gavià, ben aprop de la Platja del poble, s’hi troben en Llagueta, en Tomeu, en Vori, la Llúcia i la Merceneta.
Ells han adobat els ormeigs de pesca i esperen el patró amb els peus arran de llongada, mentrestant les dones estan remendant les xarxes.
Les barques, amb tots els seus arreus, estan a punt. L’aigua blava amb la seva calma, només arrissada per l’oreig fresquívol d’un garbí, que bufa amb llarguesa sota el cel blau, convida a fer-se a la mar.
1.- LA MAR EN CALMA
En surtir el noi Titoina, el patró, comença una petita polèmica. Avui és festa, hi ha ballades a la plaça, i li demanen quedar-se en terra. En Titoina, no està de festes. Cal sortir a la mar i mirar de fer una bona calada. Ja bé prou que en fan, quan la tramontana apunta el nas pel coll del Pertús.
En Vori ha estat callat durant tota l’estona, però quan la Merceneta i en Llagueta li toquen el voraviu, treu el seu geniot com si sentís tamborinada i comença a despotricar en contra de l’Estrafet. Aquest, és un noi que ha arribat al poble. Li diuen així perquè és esguerrat, geperut, guenyo i va coix. A més a més, porta la roba bruta i estripada.
Segons en Vori, tot garlant, diu que li ha robat les espardenyes noves que tenia a la barca, i un altre dia, el mocador de seda que es posava al coll els dies de festa.
Tots es mofen d’ell, li diuen de tot. Des de bord de moreria fins a carn de diable.
ESTRAFET: Mar de llamp, mar de rellamp ¡ Xalocs i temporals ¡ Maliatsiga ¡
Un rosegó ¡ Un rosegó de pa ¡ Ma ¡… que’s sec ¡… Però, quan no n’hi ha d’altre,… mira ¡
Remaleïts ¡ Més que remaleïts ¡ M’han clavat una pedrada aquí al genoll ¡ Fins m’han fet sang ¡ M’han fet sang ¡ Mal com una esbotzada ben regrossa els engoleixi a tots ¡
Ves que els hi he fet jo, pobre de mi !…
L’Estrafet ¡ L’Estrafet ¡ Tots em llencen ¡ Tothom m’aparta de vora seu, com si fos un gos rabiós; com si fos quelcom que empesta ¡ Els petits m’empaiten a cops de pedra i els grans em fan correr a cosses i trompades ¡ L’Estrafet, bramoleu, i apa ¡…
Mal rellamp els fongui a tots ¡
Que’s dur, maliatsiga, i que costa de rosegar ¡
Però que’s guardin; que’s guardin ¡ Em tracten com un gos, i… mecatxo ¡ Mossegaré, mal rellamp ¡ Mossegaré, ho ben rejuro ¡
2.- MIREU-LO, MIREU-LO
Tot primer es plany del seu infortuni, però més tard, els increpa.
En Vori, ressentit pensant que és el lladregot, li dóna una empenta que el fa caure a terra, fins i tot l’agafa pel coll. L’Estrafet el rebutja amb expressió salvatge amb els ulls sortints. L’amenaça de mossegar-lo. Ara és ell el que empenta en Vori, cau, i quan es vol aixecar es veu amenaçat per l’Estrafet que porta una pedra a la mà que ha collit de terra.
L’única que en té compassió és la Cristineta, la filla d’en Titoina. La noia s’apiada d’ell i li dóna alguna cosa per menjar.
CRISTINETA: Vaja, minyó, Estrafet; au, no ploris més. Aixugat els ulls i ves a donar un tomb, pobriçó ¡
ESTRAFET: Ai, sí; ja hi vaig, Cristineta, ja hi vaig !
I, mira, saps ?... jo no sé pas com se diu tot això que jo sento aquí per tu… però… però si et toquen, Cristineta… si et fan algún mal… et ben rejuro que els vado el cap d’un cop de pedra ¡
CRISTINETA: No tinguis por, Estrafet.
ESTRAFET: És que potser sí que tenen raó, que de vegades hi penso que dec ser una mena de bestiola diferent de tots vosaltres ¡ Que a voltes, quan em sento els cops de roc de la mainada i les trompades dels grans, creu-me, que em vénen més ganes de fer mal… de mossegar…
Però, veus ? Amb tu, mai… amb tu… al revés… Que’m recordo pla bé d’aquell bocí de pa i aquella ambosta de figues que’m vas donar aquell dia, quan ja en feia tres que no havia tastat res.
Els altres, a cosses se’m treien del devant;
tu, no, veus ? tu, no ¡ I jo me’n recordo pla bé de tot això ¡
CRISTINETA: Pobre infeliç ¡ Vaja, no hi pensis més ¡
ESTRAFET: No, si no és pas que hi pensi, saps ? Però, quan et veig a tu, tan diferent d’aquests altres… i quan me mires amb aquests ulls tan dolços… i m’amanyagues amb les teves mans tan fines… doncs que… mira ¡ que em sento una cosa aquí… aquí al cap, saps ?... que em fa recordar… així… de molt lluny… de lluny de tots dels temps… en la fosca…
CRISTINETA: Què ? Què vols dir, Estrafet ?
ESTRAFET: No és res, no és res .
Si no que, mira, saps ? Em sembla recordar-me d’uns altres ulls molt iguals als teus; d’uns ulls tristos, tristois que’m miraven, com em mires tu… així, molt dolçament… i d’uns braços flonjos que em gronxaven… i d’unes mans com les teves que m’acaronaven i d’uns llavis que’m feien petons… i me’n recordo que jo somiava… somiava coses boniques, molt bonicoies ¡
CRISTINETA: Sí, sí, conta, Estrafet, conta
ESTRAFET: Ja està acabat, veus ?
Sinó que tot això, jo ho veig fosc, molt fosc. I és que tot plegat devia ser un somni.
CRISTINETA: No, desgraciat, no; que no ho devia ser pas un somni ¡ Que aquells ulls que’t miraven tristois i aquells braços que’t gronxaven dolçament i aquells llavis que’t besaven amb amor, devien ser els de la teva mare, de la teva pobreta mare, que tu també en tenies de mare, encara que aquells brètols es pensin que no ¡
ESTRAFET: La mare ¡ la mare ?
CRISTINETA: Sí, sí; la teva mare, que et devia estimar força ¡
ESTRAFET: La mare ¡ La mare ¡ Sí, sí, la mare ¡
Que és bonic aquest nom ¡ I que hermós deu ser dir-ho i que ella et sentí ¡ La mare ¡
CRISTINETA: Que si n’és de bonic, Estrafet ? Ah ¡ No ho saps pas el que ho és ¡
ESTRAFET: Quin goig, quina alegría, si jo pogués dir-li a ella mateixa, com ho dic ara aquí. Mare ¡ Mareta meva ¡
CRISTINETA: Vaja, no ploris. Em sap greu d’haver-te fet plorar ¡
ESTRAFET: Oh, no, no; no tinguis por; que no em dol pas de plorar aixís;
que n’estic content, molt content de que m’hagis fet plorar, parlant-me d’aquesta mena de nom tan i tan bonicoi ¡
Que aquestes de llàgrimes no em fan pas escoissor a dintre, com les d’ara fa poc. T’ho ben rejuro, Cristineta ¡
CRISTINETA: Quina llàstima que em fas ¡ Té, Estrafet, per la teva mare ¡
ESTRAFET: Oh ¡ Cristineta ¡
CRISTINETA: I ara, adeu ¡
ESTRAFET: No te’n vagis ¡
CRISTINETA: Tinc feina: adeu, Estrafet ¡
ESTRAFET: Adeu, adeu, Cristineta ¡
La mare ¡ La mareta meva ¡
Ah ¡ El pa ¡ El mos de pa ¡ Mengem-se’l.
Sí, sí, que ho devien ser aquells ulls i aquells braços i aquells llavis, els de la meva mare ¡
Que’s sec ¡ No’s pot menjar ¡ Té ¡
La mare ¡ Si ara fos aquí, com le l’estimaria ¡ I que no seria pas allavores, l’Estrafet ¡ No que no ho seria ¡
3.- MARE, MARETA MEVA
En Vori, té mal geni, però sap cantar i coneix com empescar-se-les per il.lusionar les noies. Per això, en Llagueta protesta quan canta. No vol que amb les seves cantúries engresqués la seva promesa, la Llúcia, i el deixés plantat.
Però en Vori “pica més alt” encara que ell no ho reconeix. Està enamorat de la Cristineta però aquesta no li fa cas, no es deixa “ensibornar”.
Sovint, tot això, és motiu de discussions fins que en Titoina, el vell patró, amb una escridaçada els fa callar, i els retreu de no haver adobat les peces de sardinals o les sepieres que es van malmetre a la Punta de les Planasses.
4.- PESCADOR, BON PESCADOR
Fa dies que no veuen la Cristineta, potser no està bona. Tots estan amb unes angúnies i li pregunten al seu pare. Ell, l’única cosa que en sap és del dia que en Vori va tenir aquelles raons amb l’Estrafet.
La Cristineta es va quedar més estona enraonant amb, segons el pare, el bord maleït. Des d’aquell dia la troba tota trasmudada. Vol estar sola, no riu mai, els seus ulls sempre llagrimegen. Vaja, que es creu que aquell pillastre li ha posat els mals esperits al cos.
De sobte, intervé en Tomeu defensant el pobre noi i donant la raó a la Cristineta. Es veu que les espardenyes i el mocador de seda, que tots estaven d’allò més convençuts que havia sigut ell qui ho havia robat, va resultar que el que ho portava, era el perdut d’en Ton Rabassa. Per tant l’Estrafet no és cap lladre, ni bruixot, ni dóna els mals esperits a ningú i només és un desgraciat que ha patit molta gana i ha passat molta misèria.
Mentres tenen aquesta conversa, surt la Cristineta de casa seva i es dirigeix a la platja. Quan la veuen, plana damunt d’ells una ombra de tristesa i de neguit. Per despistar porten els ormeigs a les barques i es disposen a sortir.
5.- LES BARQUETES
Mentrestant les barquetes s’allunyen de la platja, navegant mar enllà, la Cristineta i l’Estrafet es troben.
CRISTINETA: Escolta home, escolta ¡
ESTRAFET: Deixe’m, Cristineta, deixe’m. Vull estar sol, sempre ben sol ¡
CRISTINETA: Però perquè ? T’he fet algún mal per ventura ?
ESTRAFET: No… no… cap...
CRISTINETA: I doncs, perquè fuges de mi i t’amagues ? No’t tinc dit que sempre que tinguis gana vinguis a casa que hi trobaràs menjar ? Perquè no has vingut, Estrafet ? Per què, digues .
ESTRAFET: Tant me fa, Cristineta, tant me fa.
CRISTINETA: Com que tant te fa ? De què vius doncs ?
ESTRAFET: Oh ¡ No en necessito pas jo ara de menjar, em pots ben creure ¡ D’ençà del dia aquell, t’enrecordes, Cristineta ? del dia que em parlares de la meva pobreta mare, que no he tingut més que una fatlera: trobar-la ¡ Tornar-la a veure ¡…
De la gana ni me’n sento ¡
CRISTINETA: Però, home, no siguis així ¡ Tornar-la a veure ? Pobre Estrafet ¡ Han passat tants anys de quan eres infant ¡… potser ja és morta ¡
ESTRAFET: No, que no ho és de morta, no que no ho és;
per això estic tant content.
I escolta: no te’n burlaràs pas d’això que’t diré ara, eh que no te’n burlaràs ?
CRISTINETA: Burlar-me’n ? Per què ?
ESTRAFET: Doncs que… doncs que… que l’he vista, Cristineta, l’he vista i l’he sentida la mare ¡
CRISTINETA: Que l’has vista ? I a on ? Quan ?
ESTRAFET: Veuràs, veuràs, que t’ho contaré.
Era una nit fosca, molt fosca, en que, com una esperitada bufava la maleïda tramuntana, bruelant feréstega, i la mar s’havia enfurismat de tal manera, que les esbotzades s’enfilaven amunt, amunt, arribant fins a les crestes mateixes dels penyasegats alterosos.
Jo, corria per tot el llarg de la costa, escudrinyant amb la mirada la fosquedat que ho embolcallava tot, perquè, a mi el cor em deia, que amb la mare ens havíem separat en la mar i que ella, la pobra, que sap el temps que feia que em buscaba en la mar mateixa ¡
Haguessis sentit com cridava jo, perquè em respongués.
Si era per allà la voreta: Mare ¡ Mareta meva ¡ On ets ¡ On ets ¡
De sobte, d’entremig el brugit que feia el vendaval al passar i de l’aigua al batre per les roques, vaig sentir, et ben rejuro que les meves orelles no van pas enganyar-me, doncs que vaig oir clarament una veu dolça, que em semblà ser molt coneguda i que em responia: Fill ¡ Fill meu ¡.
Al girar-me amatent i esperançat vers el lloc on havia sentit aquella veu, vaig veure uns ulls brillants i hermosos, que em miraven fit a fit i vaig adonar-me que aquells ulls ja els coneixia, que eren els d’ella, els de la meva mare ¡…
Vaig posar-me a correr com un enfollit, amb el desig d’abraçar-la a l’instant, però mala esbotzada m’engoleixi ¡
S’apagaren sobtadament aquells ulls hermosos i per més que vaig cercar i recercar en tota la nit, no vaig pas tornar-los a veure, ni a sentir més la seva veu ¡ Ens havíem perdut altra vegada ¡
CRISTINETA: Fou il.lusió teva ¡
ESTRAFET: No, no; que és cert això que et dic, que la vaig veure, t’ho ben rejuro ¡
I mira, ara ja estic content, que fins riuria, perquè sé que ella es viva i que tard o d’hora ens trobarem ¡
I allavores, allavores Cristineta, sí que vindré a casa teva, ja ho crec ¡ Que hi vindrem tots dos, jo i la meva mare. Que ja li explicaré jo a ella que quan tots em maltractaven i em llençaven, tu sola m’acollies i em donaves de menjar.
I la mare t’estimarà, igual que jo t’estimo ¡
CRISTINETA: Prou, Estrafet, prou, no parlis més, que et fatigues massa. Vina amb mi, anem fins a casa que reposaràs una estona i menjaràs una queixalada.
ESTRAFET: No, no, no em vull pas moure d’aquí ¡
CRISTINETA: Per què ?
ESTRAFET: Que ella em busca, i si passava, no em trobaria ¡
CRISTINETA: Vaja, anem. No passarà pas, home ¡
ESTRAFET: Oh ¡ No ho saps pas tu, no ho saps pas ¡
Mira ¡ Veus ? No la sents come em crida ? Em crida, sí ¡ Es la seva veu ¡ Es la seva veu ¡
I… guaita ¡ Guaita els seus ulls ¡ Que hermosos que són ¡ No els veus Cristineta, no els veus ?
CRISTINETA: No, no ¡ Calma’t, Estrafet, calma’t ¡ No et moguis ¡
ESTRAFET: Fuig ¡ No m’aturis ¡ Que no ho sents que em crida ? Vol que hi vagi, vol que hi vagi, Cristineta ¡
CRISTINETA: Estrafet ¡ Estrafet ¡
6.- JA VINC, JA VINC
Malgrat tots els esforços de la Cristineta d’aturar l’Estrafet no ho aconsegueix. L’única cosa que li manca és cridar ben fort perqué s’apropin tots els pescadors i la puguin ajudar a evitar la desgràcia.
S’hi acosten, preguntant-se què són aquells crits esfereïdors de la noia. Ell s’ha desfet de la Cristineta i ha pujat al cim d’un munt de roques. Els ulls li surten de la cara. En Titoina aguanta la seva filla que vol anar on és l’Estrafet.
7.-. MAR PLANERA
Amb un crit agut, suprem, invocant la seva mare com si la veiés es llença com un foll a l’aigua. La Cristineta, en veure-ho, es desfà dels braços del seu pare i corrent puja al roquicer cridant el noi. L’infeliç, cercant la seva mare haurà trobat la mort. Pobre Estrafet ¡ Era guenyo, geperut, coix, mal vestit… era escuma blanca que el mar no havia volgut. Ara, és amb la seva mare. La podrà mirar, besar, amanyagar-la, gronxar-se en sa faldeta…
Tots preguen per la seva ànima. S’agenollen poc a poquet i resen…
8.- AVE MARIA
Les barques, amb tots els seus arreus, estan a punt. L’aigua blava amb la seva calma, només arrissada per l’oreig fresquívol d’un garbí, que bufa amb llarguesa sota el cel blau, convida a fer-se a la mar.
LA MAR EN CALMA