Aquest és el text adaptat explicatiu de l'obra musical de L'Estrafet i que es va presentar per primera vegada al Museu de l'Anxova i de la Sal
L'ESTRAFET
1.- Ens trobem a la vila marinera de l’Escala. A trenc d’aubada a sota de la casa del Gavià, ben aprop de la Platja del poble, s’hi troben en Llagueta, en Tomeu, en Vori, la Llúcia i la Merceneta.
Ells han adobat els ormeigs de pesca i esperen el patró amb els peus arran de llongada, mentrestant les dones estan remendant les xarxes.
Les barques, amb tots els seus arreus, estan a punt. L’aigua blava amb la seva calma, només arrissada per l’oreig fresquívol d’un garbí, que bufa amb llarguesa sota el cel blau, convida a fer-se a la mar.
1.- LA MAR EN CALMA
Haz clic aquí para modificar.
2.- En surtir el noi Titoina, el patró, comença una petita polèmica. Avui és festa, hi ha ballades a la plaça, i li demanen quedar-se en terra. En Titoina, no està de festes. Cal sortir a la mar i mirar de fer una bona calada. Ja bé prou que en fan, quan la tramontana apunta el nas pel coll del Pertús.
En Vori ha estat callat durant tota l’estona, però quan la Merceneta i en Llagueta li toquen el voraviu, treu el seu geniot com si sentís tamborinada i comença a despotricar en contra de l’Estrafet. Aquest, és un noi que ha arribat al poble. Li diuen així perquè és esguerrat, geperut, guenyo i va coix. A més a més, porta la roba bruta i estripada.
Segons en Vori, tot garlant, diu que li ha robat les espardenyes noves que tenia a la barca, i un altre dia, el mocador de seda que es posava al coll els dies de festa.
Tots es mofen d’ell, li diuen de tot. Des de bord de moreria fins a carn de diable. Els petits l’empaiten a cops de pedra i els grans el fan córrer a cosses i trompades.
2.- MIREU-LO, MIREU-LO
Haz clic aquí para modificar.
3.- Tot
primer es plany del seu infortuni, però més tard, els increpa.
En
Vori, ressentit pensant que és el lladregot, li dóna una empenta que el fa
caure a terra, fins i tot l’agafa pel coll. L’Estrafet el rebutja amb expressió
salvatge amb els ulls sortints. L’amenaça de mossegar-lo. Ara és ell el que
empenta en Vori, cau, i quan es vol aixecar es veu amenaçat per l’Estrafet que
porta una pedra a la mà que ha collit de terra.
L’única
que en té compassió és la Cristineta, la filla d’en Titoina. La noia s’apiada
d’ell i li dóna alguna cosa per menjar. El consola, l’acarona passant la mà
pels cabells.
Ell,
quan se sent amanyagat per les mans fines de la jove, capta una cosa al cor i
li sembla recordar uns altres ulls molt iguals als de la Cristineta. D’uns ulls
tristois que el miraven dolçament, d’uns braços flonjos que el gronxaven,
d’unes mans com les que l’acaronen i d’uns llavis que li feien petons amb amor.
El noi es pensa que és un somni. La Cristineta li fa veure que no és una
il.lusió. Que els ulls melangiosos, els braços amorosos i els llavis humits
eren els de la seva mare. Perquè l’Estrafet també en tenia de mare encara que
aquells brètols es pensessin que no.
3.- MARE, MARETA MEVA
Haz clic aquí para modificar.
3.- En
Vori, té mal geni, però sap cantar i coneix com empescar-se-les per il.lusionar les noies. Per això, en
Llagueta protesta quan canta. No vol que amb les seves cantúries engresqués la seva
promesa, la Llúcia, i el deixés plantat.
Però
en Vori “pica més alt” encara que ell no ho reconeix. Està enamorat de la
Cristineta però aquesta no li fa cas, no es deixa “ensibornar”.
Sovint,
tot això, és motiu de discussions fins que en Titoina, el vell patró, amb una
escridaçada els fa callar, i els retreu de no haver adobat les peces de
sardinals o les sepieres que es van malmetre a la Punta de les Planasses.
4.- PESCADOR, BON PESCADOR
Haz clic aquí para modificar.
4.- Fa
dies que no veuen la Cristineta, potser no està bona. Tots estan amb unes
angúnies i li pregunten al seu pare. Ell, l’única cosa que en sap és del dia
que en Vori va tenir aquelles raons amb l’Estrafet.
La
Cristineta es va quedar més estona enraonant amb, segons el pare, el bord
maleït. Des d’aquell dia la troba tota trasmudada. Vol estar sola, no riu mai,
els seus ulls sempre llagrimegen. Vaja, que es creu que aquell pillastre li ha
posat els mals esperits al cos.
De
sobte, intervé en Tomeu defensant el pobre noi i donant la raó a la Cristineta.
Es veu que les espardenyes i el mocador de seda, que tots estaven d’allò més
convençuts que havia sigut ell qui ho havia robat, va resultar que el que ho
portava, era el perdut d’en Ton Rabassa. Per tant l’Estrafet no és cap lladre,
ni bruixot, ni dóna els mals esperits a ningú i només és un desgraciat que ha
patit molta gana i ha passat molta misèria.
Mentres
tenen aquesta conversa, surt la Cristineta de casa seva i es dirigeix a la platja.
Quan la veuen, plana damunt d’ells una ombra de tristesa i de neguit. Per
despistar porten els ormeigs a les barques i es disposen a sortir.
5.- LES BARQUETES
Haz clic aquí para modificar.
5.- Mentrestant les barquetes s’allunyen de la platja, navegant mar enllà, la Cristineta i l’Estrafet es troben. Ell no ha anat més a casa d’ella a buscar menjar. Diu que no en necessita de pa. D’ençà d’aquell dia que li va parlar de la seva pobreta mare, només té una fal.lera: trobar-la, tornar-la a veure. De la gana ni se’n sent.
De la insinuació de la Cristineta que després de tants anys, la seva mare potser ja és morta, l’Estrafet no en vol saber res. Per ell, no és morta, l’ha vista i l’ha sentida.
Explica que una nit fosca, molt fosca, en que, com una espiritada bufava la maleïda tramontana, bruelant feréstega, i la mar s’havia enfurismat de tal manera que les esbotzades s’enfilaven amunt, amunt, arribant fins a les crestes del penyasegats, corria per tot el llarg de la costa des de la Platja fins a la Cova de la Sal, escudrinyant amb la mirada la fosquedat que ho envolcallava tot. El cor li deia que amb la seva mare s’havien separat en la mar i que ella, la pobra, el buscava en la mar mateixa. La cridava: Mare ¡ Mareta meva ¡
De sobte, d’entremig el brugit que feia el vendaval al passar i de l’aigua al batre per les roques, va sentir com les seves orelles captaven clarament una veu dolça, coneguda i que el responien: Fill ¡ Fill meu ¡.
Al girar-se amatent i esperançat, vers el lloc on havia sentit aquella veu, va veure uns ulls brillants i hermosos que el miraven de fit a fit i se’n va adonar que aquells ulls ja els coneixia, que eren d’ella, de la seva mare. Es va posar a córrer com un enfollit, amb el desig d’abraçar-la a l’instant, però, s’apagaren sobtadament i per més que va cercar i recercar en tota la nit, no va pas tornar-los a veure, ni a sentir la seva veu. S’havien perdut una altra vegada.
Està content, fins i tot riu, perquè sap que ella es viva i que tard o d’hora es retrobaran. I quan la trobi li explicarà que quan tots el maltractaven i el llençaven, la Cristineta l’acollia i li donava de menjar. No es vol moure perquè està convençut que el busca i si se’n va, no el trobaria.
6.- JA VINC, JA VINC
Haz clic aquí para modificar.
6.- Malgrat tots els esforços de la Cristineta d’aturar l’Estrafet no ho aconsegueix. L’única cosa que li manca és cridar ben fort perqué s’apropin tots els pescadors i la puguin ajudar a evitar la desgràcia.
S’hi acosten, preguntant-se què són aquells crits esfereïdors de la noia. Ell s’ha desfet de la Cristineta i ha pujat al cim d’un munt de roques. Els ulls li surten de la cara. En Titoina aguanta la seva filla que vol anar on és l’Estrafet.
7.- MAR PLANERA
7.- MAR PLANERA
Haz clic aquí para modificar.
7.- Amb un crit agut, suprem, invocant la seva mare com si la veiés es llença com un foll a l’aigua. La Cristineta, en veure-ho, es desfà dels braços del seu pare i corrent puja al roquicer cridant el noi. L’infeliç, cercant la seva mare haurà trobat la mort. Pobre Estrafet ¡ Era guenyo, geperut, coix, mal vestit… era escuma blanca que el mar no havia volgut. Ara, és amb la seva mare. La podrà mirar, besar, amanyagar-la, gronxar-se en sa faldeta…
Tots preguen per la seva ànima. S’agenollen poc a poquet i resen…
AVE MARIA
Haz clic aquí para modificar.